Ull del Moro, Serreta, Font de la Salut

 

Distància: 11,68Km Wikiloc

Desnivell positiu acumulat: 534m Wikiloc
Desnivell negatiu acumulat: 534m  Wikiloc
Altura mínima: 640m (en el Molinar)

Altura màxima: 1107m (en el cim de la Serreta)

Dificultat: Mitjana
Participants:  12 membres i simpatitzans del CCM
Duració: 4:31 (inclós parades i esmorzar)
Duració: 3:06h (en moviment)

Hui hem fet una ruta clàssica alcoiana en la qual hem visitat diversos enclavaments emblemàtics dels voltants d'Alcoi, alguns d'ells amb inqüestionable valor històric i cultural. Ha sigut una ruta no excesivament complicada, llevat de la intricada i abrupta pujada rocosa a l'Alt de Dubots en la que hem extremat precaucions i hem fet alguna grimpada ocasional, res complicat per a aquells senderistes que estiguen habituats a caminar per muntanya. La resta és un molt agradable passeig sense cap complicació.

Iniciem des de la Venta Saltera, baixem al manantial del Molinar o Riu dels Molins, nom que fa referència a l'existència d'antics molins fariners on  l'origen cal situar-lo al segle XV, abastix d'aigua a Alcoi des de 1421. El manantial es troba protegit per una preciosa cúpula modernista dissenyada per l'enginyer José Abad Carbonell a 1912. La part alta del Molinar, va conèixer la instal·lació dels primers batans i molins fariners des de la primera meitat de segle XIV. És llavors quan es construeix la xarxa hidràulica que es mantindrà sense grans modificacions fins a finals de segle XVIII quan Molinar, segons constata Cavanilles en 1795, comptava amb 12 molins paperers, 7 fariners i 13 batans. El cabal permanent i l'existència de forts desnivells van afavorir, a partir del segle XIX, l'establiment d'indústries i fàbriques que utilitzaven seua energia hidràulica, constituint un important nucli d'edificis fabrils actualment en ruïnes i dignes de ser visitats (arqueologia industrial). A la zona alta del Molinar trobem les antigues instal·lacions que a finals de segle XIX es van unir i que es coneixen com a "Fàbriques de la Primera Aigua". Són el Molí Nou del Ferro, Molí del Ferro o Molí Romualdet, i la Fàbrica dels Solers. Hui hem baixat baixar a visitarles i després hem retrocedit per agafar  una senda que ens portarà a a l'encreuament amb la carretera de Benilloba, que prendrem momentàniament per creuar l'autovia. 

Després prenem la senda del Collao de les Creuetes en continu ascens. Després ens desviem a l'esquerra per visitar L'Ull del Moro. Allà fem una xicoteta pausa que aprofitem per fer algunes fotos i contemplar les impressionants vistes que hi han.

A partir d'ací comença la part més complicada de la ruta: l'ascens a l'Alt de Dubots. En realitat és que a part del desnivell, calía fer alguna xicoteta trepada, hui sense excessiva complicació, ja que no feia gens de vent. Una vegada hem arribat fins la part de dalt, seguim cap al vèrtex geodèsic de la Serreta (1052m). 

Al cim, al costat del senyalitzador de el vèrtex geodèsic, trobem les ruïnes de l'antiga caseta on se situaven els antiaeris durant la Guerra Civil. Alcoi va ser objectiu militar doncs les seues empreses, tèxtils i metal·lúrgiques, produïen material bèl·lic i uniformes per a l'exèrcit. A més la ciutat estava proveïda d'una central hidroelèctrica, una caserna d'infanteria i dues estacions ferroviàries on arribaven les matèries primeres i eixia el material bèl·lic fabricat en les seues indústries, així com mercaderies i combois militars. Des d'esta caseta es vigilava l'arribada dels bombarders de l'aviació legionària italiana amb l'objectiu de bombardejar la ciutat. Quan se'ls veia entrar des del Mediterrani es donava avís a la ciutat perquè sonaren les potents sirenes al terrat de l'Ajuntament i la gent correguera als refugis. Es disposava d'uns 10 minuts fins que el bombarder, conegut popularment com "la Pava", acompanyat de diversos avions lleugers arribara a la població. Alcoi va ser bombardejat en set ocasions, entre setembre de 1938 i febrer de 1939. Es van llançar sobre la ciutat 50.000 quilos d'explosius causant mort i estragos de consideració. Junt la caseta, hi ha una espècie de xicotet replà que aprofitem per pendre l'esmorzar i contemplar les precioses vistes.

Ja amb hem agafat forces i a partir d'ara comença la part més còmoda de la ruta. Comencem pel poblat iber de la Serreta. Es tracta d'un doble jaciment arqueològic, constituït per un poblat i un santuari, correspon a el període ibèric antic i ple, i Romà. Considerat com el poblat iber més important de la província, va ser declarat Monument Històric Artístic, pertanyent a el Tresor Artístic Nacional, el 1931. El poblat va ser descobert el 1917 per l'arqueòleg alcoià Camilo Visedo Moltó i, encara que les carrasques han crescut sobre els seus murs, en ell es poden observar restes d'habitatges de planta quadrangular, ordenats en llargues files i envoltades per muralles amb clars finalitats defensives. La gran part del poblat encara segueix enterrat. A escassos metres del poblat hi ha la necròpolis, on es van descobrir 80 sepultures, principalment de la s. IV aC. Els aixovars són de gran varietat i riquesa. I a la part més alta es localitzen les restes del santuari, situats a prop de el vèrtex geodèsic, on es van trobar nombrosos exvots ibers de terracota. La figura més important representa una deïtat femenina, la Deessa Mare, garant de la fecunditat. De la ceràmica trobada destaca la Gerra de la Serreta, decorada amb escenes quotidianes, de caça i de guerra. D'aquest jaciment procedeixen sis taules de plom escrites en alfabet iber que encara no han pogut ser desxifrades.  

Seguim ara una còmoda senda en descens constant que ens portarà per la part de la ombria fins a la carretera de Benilloba, que creuem per prendre de nou una altra senda descendent que tindrà com a destinació la Font de la Salut. Segons la tradició esta font ostenta el títol d'abeurador reial des que les cavallerisses del rei Pere I aburaren en ella l'any 1364. Era, junt la Font de l'Quinzet, la destinació favorita en què molts alcoians es donaven cita per prendre la popular "mona de Pasqua" a partir de el segle XVIII i fins a principis de segle XX.

Fen una paradeta breu i seguim per un camí asfaltat que ens portará fins l'encreuament de la carretera de Benilloba on prenem el mateix camí per on hem vingut per tornar al Molinar i després a la venda Saltera.

I Trail d'Estubeny

L'equip de trail running del Centre Castellut de Muntanyisme, en la seua primera carrera, es penja la medalla de tercers classificats en la classificació per equips del I Trail d'Estubeny en la modalitat 20K.

En la classificació general, 

Juan Merlos Sanjuan

 aconsegueix la 8° posició amb un temps de 1:43:28, 

Raül Verdú Carbonell

 59° amb un temps de 2:13:11, i Aitor Merlos Sanjuan el 99° amb un temps de 2:39:06.

Enhorabona!! 

Serra de Plans i Castell des de Benifallim

 

Distància: 14,53Km Wikiloc

Desnivell positiu acumulat: 712m Wikiloc
Desnivell negatiu acumulat: 712m  Wikiloc
Altura mínima: 715m (en Benifallim)

Altura màxima: 1330m (en el cim de Plans)

Dificultat: Mitjana
Participants:  8 membres i simpatitzans del CCM
Duració: 4:34 (inclós parades i esmorzar)
Duració: 3:42h (en moviment)

A la Serra dels Plans hem pujat des de diversos llocs, Urbanització de l'Estepar d'Alcoi, la Carrassqueta, Torre de les Maçanes i algun lloc més, però mai des de Benifallim. Hui toca des d'ací, i a més visitem el seu castell.

Iniciem des de Benifallim, baixem cap a l'entrada de la vila on es troba la xicoteta Aula de la Natura amb uns murals, la Font i el Llavador. Seguim de front, agafant un camí que entre bancals ens fica al Barranc dels Horts de Marra, de què ixirem per caminar un curt tros per la carretera CV-780, i mirant cap enrere tenim vistes al Castell i la Serrella. Girem per la dreta deixant la carretera per un empinat sender per després baixar de seguida a la llera del Barranc dels Horts. És un tram una mica confús per l'abundant vegetació de la zona. Tornem a pujar amb força i poc a poc es convertix en camí, és el assagador de la Moleta, que pren direcció a la Serra dels Plans. Mentrestant, tenim vistes a la Serreta d'Alcoi, al Benicadell i per descomptat de nou a la Serrella. El Assagador ens porta entre mig vessant de serra i bancals d'ametllers, prop de la base del rocós Alt de la Moleta (1.081 m.). Poc després, connectem amb una pista que seguim per l'esquerra, sempre en lleuger ascens. 

Més endavant tenim un encreuament que seguim per la dreta, començant a envoltar l'Alt de la Moleta. Passem per les ruïnes d'un corral, i posteriorment el camí sembla acabar en l'era de la masia de la Devesa. Després tenim un tram entre bancals que han estat llaurats, potser intentant esborrar la senda, encara que es veu l'empremta que torna a enllaçar amb el sender. La senda continua entre el bosquet de pins amb suau desnivell, per una vegada sobrepassat el Morret de la Ruda, connectar amb un camí més ample i en ascens. El camí ens fica en un bosc espès de pins amb alguns exemplars trencats, entre abundant matoll baix i savines. En este tram interior a penes tenim vistes i un desnivell continu prou suportable. Fem un gir a l'esquerra connectant amb el sender del PR. Més tard comença la Costera de la Mare de Déu, potser el desnivell més fort de la ruta. El paisatge ha canviat i comença a predominar la carrasca. Arribem una mena de replà abalisat amb paletes informatives on el desnivell s'esmorteix i la lloma és més arrodonida, albirem la part alta de la serra. Cap enrere es distingeix Alcoi sota la mola de el Montcabrer, i en l'altre costat, al costat Aitana, el Bèrnia i el Puig Campana.

Arribem a el llom de la serra, per on el sender recorre tot el cordal. Les panoràmiques són àmplies i espectaculars. Gran Montcabrer. Benifallim i la Serrella, Aitana llunyana, i més a la mar, el Puig Campana despuntant. Comença un preciós trànsit per la corda de la serra, enganxats al precipici i travessant xicotets bosquets de carrasques. El primer desnivell a superar és la Penya Botzina. A l'anar agafant alçada les vistes s'estenen fins al mar, on la boira fa que vegem els grans cims en 3D, i Aitana amb tota nitidesa. És un entorn bonic perquè al precipici les roques estan esquarterades, formant llibres i lligalls amuntegats. Anem pujant les xicotetes ondulacions de la carena i abocant a penyals i farallons que com finestres ens permeten apuntar-nos a un paisatge esplèndid. A poc a poc emergeix la característica silueta del Cabeçó d'Or. Culminem els últims lloms on abunda més la carrasca, únic ombratge en este recorregut. En un altre aparador entre penyals, tenim una extraordinària mirada amb Torre de les Maçanes als nostres peus, escortada per el Cabeçó d'Or.

Els últims penyals i carrasques ens deixen entreveure el punt geodèsic del cim. Els Plans (1.330 m.), on prenem merescut esmorzar. Dsprés ens fem algunes fotos en el piló. Iniciem el descens avançant uns metres fins al pal informatiu amb tauletes de fusta en direcció a la Torre. Però també de seguida, ho deixem per un altre corriol a l'esquerra sense marques ni balises. És un descens més ràpid i una mica precipitat, però directe cap al Pou de neu del Rentonar, construït al segle XVIII, encara conserva la seua cúpula de mamposteria que va haver alçar-se mitjançant dos arcs de carreus de pedra, al seu costat està la Casa dels nevaters. 

Comectamos amb l'assagador del Port. Este camí ens dirigix recte en suau descens i esquivant les dues llomes. Malgrat els estralls causats pels incendis les vistes són precioses, deixem enrere el Pou de Neu i tenim una vista frontal a les parets dels penya-segats per on abans hem transitat. En la propera cruïlla de camins seguim per la dreta, en un tram prou horitzontal, i començant a envoltar la base del Carrascal (1.217 m.) Amb mirades a un prodigiós Puig Campana. Prenem un altre desviament a la dreta i passem per un dipòsit d'aigua per a incendis. Poc després marxem al costat del Refugi de "Cumbres Alegres", que per cert, em recorden a l'infància ja que vaig estar ací de campament quan era xiquet, de  amb abundants instal·lacions disseminades entre el bosc de pins. Seguim per un camí ample fins a desembocar a la carretera CV-780 que creuem.

Al replà prosseguim pel camí de terra de l'esquerra en suau ascens, i a la part alta passem per les ruïnes del Corral del Morral, per poc més tard convertir-se en senda, mes aviat una trocha que baixa al costat d'una rambla. És una baixada incòmoda, que al estar en pendent, les luges han arrossegat l'allau de pedres que dificulta el caminar. A poc a poc torna la senda que prosseguix envoltant la arbrada lloma.

Ja tenim Benifallim a la vista als peus de la carena del Castell i l'àmplia vall. Després d'un desviament a l'esquerra, el sender fa unes revoltes esquivant una rambla i ens puja fins al dipòsit d'aigua de poble. Baixem una mica i prenem el desviament a la dreta, per la carretereta asfaltada que puja fins al Castell amb forta inclinació i acompanyada pels pins. 

Castell de Benifallim (856 m.) Hi ha molts dubtes sobre el seu origen, si cristià o musulmà. El castell es troba situat a la part alta d'una carena de roca calcària, que, a part de proporcionar-li una defensa natural, li atorga un gran domini visual. No podem entrar, està en obres. Desfem el camí de pujada per la carretereta i prenem una desviació a l'esquerra que per asfalt passa pel Corral del Calvari, després pel mateix Calvari, per entrar de nou a el poble pel Llavador i arribar fins on tenim els cotxes.