LEGENDA DEL CABEÇÓ D'OR

Conten els ancians que fa molts anys, vivia al cor de l'horta alacantina un camperol anomenat el "tio Roc". Tenia quaranta anys i posseïa una petita finca amb ametllers i vinyes.

El "tio Roc" tenia com ambició comprar més terres per tenir una vida millor, però com que no tenia prou diners, va demanar un préstec a un d'aquells usurers de l'època, que treballava per a un marquès d'Alacant. Les condicions que imposava aquell usurer eren tan dures que el "tio Roc" va haver d'hipotecar la seua pròpia finca.

-Qui no arrisca, no guanya -li deia el prestador.

El pagès va acceptar les dures clàusules de la hipoteca i va tornar al seu hort.

Aquell hivern, no va ploure gens, de manera que les vinyes es van assecar. A sobre, una terrible gelada al febrer va fer perdre la floració des seus ametllers.

Després va arribar març, abril, maig i juny, amb el cel cruel i impassible, que sempre es feia de dia blau i brillant.

Després d'un estiu abrasador, no hi va haver rogatives possibles: l'hort estava destruït.

Aquell any, la fam va visitar les cases de molts camperols. Quan va arribar l'usurer a recollir els seus diners, el "tio Roc" no li va poder pagar. El marquès li va treure les seues terres i el va deixar al carrer.

Però el camperol va treure forces d'on no les tenia. Va decidir anar-se'n a Barcelona a provar sort. Amb els quatre reals que li quedaven, va comprar un passatge en vaixell i va marxar.

-Tornaré ric

Aquell dia, durant la posta de sol, un vaixell carregat de comerciants va partir del port d'Alacant. En ell anava el nostre pagès.

-Ha vist que bonica és la Serra de l'Home? -li va dir un mariner.

-Voldrà dir el Cabeçó! -va replicar el "tio Roc"

-Nosaltres ho anomenem Serra de l'Home perquè sembla un home estirat; tot i que també en diem D'Or perquè dins té el tresor amagat dels moriscos.

-Jo no em crec eixes llegendes.

-Doncs li puc assegurar que és certa. Al Cabeçó hi ha una cova anomenada "Canelobre", i dins d'ella un tresor morisc que ningú s'ha atrevit a buscar.

Aquelles paraules van despertar la curiositat del pagès, que li va demanar que li explicara la història.

"Allà, a peu de la muntanya, hi ha un poble anomenat Busot, que segles enrere estava habitat per moros i cristians. Tots vivien en pau, encara que els cristians manaven i els moros obeïen. Entre els segons, hi havia un home ric molt important, anomenat Alí, que tenia una bella filla anomenada Gessamina.

Un dia van arribar notícies que els cristians s'havien sublevat en armes i que els moriscos corrien un seriós perill. El més sensat era abandonar aquelles terres.

-Filla meua, esta tarda pujaré a les Coves de Canelobre i amagaré un cofre ple d'or i joies. Si algun dia em passa alguna cosa, podràs agafar-lo i viure bé -va dir Ali a la seua filla-. El enterraré a l'entrada de la cova, als peus d'una pedra que s'il·lumina amb els últims raigs de Sol.

Aquella vesprada, després amagar el tresor, Ali va ser assassinat per uns cristians de la vila a mig camí entre Busot i el Cabeço. La princesa Gessamina, a el veure que el seu pare no tornava, va decidir pujar a les Coves a buscar-lo. A l'arribar a l'última corba abans de la pujada, va descobrir el cos d'Alí estès a terra, sense vida.

Mentre estava asseguda al costat de el cadàver del seu pare, plorant, va escoltar a les seues esquenes unes terribles veus. Eren els assassins d'Alí, que anaven també a la recerca de Gessamina. Ràpidament, va entrar a la caverna: ella coneixia un passadís que des de la Cova de Canelobre, sota la muntanya, sortia a la mar per la Cova de l'Llop Marí al Campello.

Per eixa galeria va fugir la princesa, mentre els cristians cridaven:

-Mora ... Digues on és el tresor o et matarem.

Gessamina, des de l'interior de l'Cabeçó d'Or va cridar:

-Mai. I pobre d'aquell que robe el meu tresor. Morirà com el meu pare.

Eixes  paraules, pronunciades amb tanta amargor, van fer que els assassins fugiren per on havien vingut ".

El mariner va concloure el relat a el mateix temps que el vaixell s'allunyava de la costa. La imatge de la muntanya desapareixia al lluny, entre la penombra de la nit.

El "tio Roc" va anar a Barcelona. Però les coses no van ser tan fàcils com ell pensava. Allà, a les nits, el pagès recordava la història de l'tresor de l'Cabeço. Aviat es va convertir en una obsessió per a ell.

Un dia, el "tio Roc" va pensar: "Roc, a Barcelona no eixiràs de pobre". I va decidir tornar a Alacant.

Va embarcar en el mateix mercant que havia utilitzat per a la seua marxa. Quan l'embarcació era a prop de la costa alacantina, el pagès va veure la figura de la muntanya, majestuosa, envoltada d'una fina capa de boira blanquinosa.

Amb la intenció de buscar el tresor d'Alí, el pagès va comprar a Busot un cabàs d'espart i una pala, i es va dirigir cap a les Coves de Canelobre.

No sabem si va trobar o no el tresor.

Però la veritat és que un bon dia el "tio Roc" va aparèixer per Alacant amb camisa nova, traje i elegant barret. Hi havia recuperat les seues terres i ara dedicava el seu temps lliure a caçar amb gent de l'alta societat.  Ja era el ric "tio" Roc ".

Però un dia, mentre caçava ànecs amb un amic, entre alts canyissos, algú va disparar accidentalment el seu rifle i va matar a l'camperol.

El seu cos va caure a terra, inert.

La maledicció de la princesa mora s'havia complert.

INFO: RONDALLES DE L´ALACANTI
JOAQUIM GONZALEZ I CATURLA